En aquest apartat ens agradaria relatar algunes reflexions sobre la nostra experiència en el primer territori on hem posat en pràctica el projecte Arrelant el Territori: la Serra d’Espadà.

Un procés. Establir una filosofia, un ideari i una metodologia ens sembla clau per a establir objectius i començar qualsevol projecte, no obstant açò, també entenem el projecte com un procés, canviant i subjectiu, adaptable als nostres temps i necessitats. Es tracta d'un camí que anem construint amb fermesa però que inevitablement a voltes cal desfer o tornar a parar i repensar la direcció.

El món no és tan fàcilment classificable (i encara sort) i una metodologia acadèmica no és fàcil de dur a terme en el seu màxim rigor, ni volem que ho siga, la vida té molts matisos i el món és molt divers. És per açò que a voltes no hem sigut “acadèmicament correctes” en la sistematització d'algunes informacions i ens hem permès una sèrie de llicències subjectives per a no caure en el reduccionisme de voler classificar el món en una fitxa.

El boca a boca té les seues limitacions. El procés metodològic per a trobar als i les informants clau s'ha basat en el boca a boca, a preguntar en cada poble en bars i centres de jubilats, en fires i mercats locals o a persones de referència. És cert que hi ha pobles i caràcters més accessibles que uns altres, persones més properes i amables que unes altres, cada poble és una història...i evidentment...

No està tot el que existeix. Partint d'aquesta metodologia, podem dir que es tracta d'un projecte en el qual visibilitzem aquells sabers i persones que ens hem anat trobant pel nostre camí en la Serra. També, evidentment, s'ha donat el cas de persones que decideixen no participar o que no han mostrat interès a parlar amb nosaltres. Segurament no estaran tots els que existeixen, i probablement “no existeixen” alguns dels quals estan. Espereu, que ho expliquem de seguida.

Em fie del que em contes. La hipèrbole “no existeixen” alguns dels quals estan té sentit mentre segurament existeixen persones que “diuen saber més del que saben” i al contrari. Però una de les acceptacions de partida del projecte ha sigut la premissa del “em fie del que em contes”, el nostre objectiu no és comprovar minuciosament fins a quin punt tot el que una persona diu que fa és absolutament objectiu, perquè…què és objectiu? Moltes persones diuen que fan coses que són interpretables de diferents maneres, unes altres diuen que no fan res, com moltes dones...Però, per descomptat, nosaltres hem preguntat, escoltat i arreplegat la informació, sempre de manera directa, de totes les persones que apareixen, i la gran majoria ens ha ensenyat el seu treball de primera mà.

Construcció d'imaginaris col·lectius. Entenem que cadascuna de les persones a les quals hem anat preguntant per a obtenir informació sobre terceres, posseeix la seua pròpia construcció personal i col·lectiva sobre el que fan o deixen de fer altres persones. És per açò que entenem que hauran persones invisibilitzades, oficis i activitats menyspreades, matèries primeres oblidades...que no hauran sigut objecte de referència per no entrar en l'imaginari col·lectiu de certes persones. Per açò, no estan totes les que existeixen.

De qualsevol manera, no és una excusa, nosaltres hem intentat tenir la cura de preguntar sempre més enllà i intentar anar una mica per davant, segurament encara hagen quedat al marge algunes qüestions.

Activitats invisibilitzades associades a rols tradicionalment femenins. Aquest ha sigut el cas, per exemple, de certes activitats realitzades tradicionalment per dones, on hem trobat una invisibilització considerable de les mateixes en preguntar en general. A poc a poc ens vam adonar que la quantitat de referències a homes era sempre molt major que la de dones, intuïm que açò segurament forma part de l'imaginari que el que entra en l'àmbit domèstic no és treball o és “tan quotidià” que no se li dóna valor. Hem hagut de preguntar sempre específicament per elles i els seus treballs, i encara així ens ha resultat complicat, doncs moltes vegades elles mateixes no valoren el seu treball ni ho volen fer públic, pels mateixos motius.

Tothom sap de tot. Quan la meitat de les dones d'un poble saben fer conserves i melmelades, què fas? Aquest és el cas d'algunes pràctiques que ens resulten importants arreplegar, entre unes altres, però el fet que haja sigut un exemple d'activitat de subsistència genèrica en el medi rural i no específica, ens ha suposat complicacions en voler classificar-la. Defecte d'urbanita. En el medi rural, tothom sap de tot però de res en concret, la muntanya és el mitjà de subsistència, i per a saber gestionar qualsevol aprofitament que vinga del mateix es necessita un coneixement acumulat molt complex i inclassificable.

Per açò hem hagut de simplificar algunes qüestions, establir persones de referència per a les activitats més comunes, fer classificacions sobre l'experiència acumulada del saber o si ha format part o no d'una activitat econòmica professional.

Només eco i local? Ens interessa tant la matèria primera associada a cada territori com els processos de transformació de la mateixa per l'ésser humà, estant tots dos al mateix nivell. Ens enfoquem en els processos a escala humana i amb una intervenció manual predominant en el procés. Aquests coneixements requereixen una experiència acumulada. Per açò podem trobar pràctiques on s'utilitze una matèria primera local o pràctiques el material de les quals avui dia no és ni natural ni ecològic, però que podria ser-ho, i que la seua tècnica de transformació podria ser interessant recuperar.